VINT CONSELLS

Comunicar-te amb paraules i actituds de manera respectuosa requerix d'un llenguatge que no ofenga, que integre a les persones del grup (inclòs tu) i que trasllade el teu missatge amb cortesia (ja siga de reforç o de millora). Quan una persona se sent ofesa, alça uns murs difícils de derrocar. Si ofens és més complicat que t'escolten: mai dones una lliçó a un alumne faltant-li al respecte perquè “li dius la veritat de com és”, etiquetant-li o fent-ho un gest de menyspreu. Amb el llenguatge ajudem a construir la dignitat, amb els missatges els ajudem a forjar una idea sobre ells mateixos. Davant un enuig o una correcció, millor en un altre moment i evitar l'exposició en públic (però després no t'oblides de fer-ho). Val més un silenci combinat de paciència que un crit o paraula de desqualificació.

Una bona idea és, a principi de cada tema, entregar un full amb tot el que treballarem: preguntes curtes i de desenrotllament que han d'estudiar, vocabulari, activitats, etc. Abans de l'examen, fer xicotetes proves per a obligar-los a anar portant-lo al dia i que arriben més preparats a la prova final. Durant l'avaluació insistir diverses vegades en el model d'examen que es posarà, mode d'afrontar-ho, així com possibles dificultats, errors i problemes que puguen sorgir. Malgrat les preguntes específiques de cada tema, curs i etapa, el model d'examen sempre és similar.

Aplicar, sobretot, el valor de l'empatia. Quan estàs explicant alguna cosa cal “calçar-se en les seues sabates” i intentar ser conscient de l'ambient que es genera a cada moment. El seu llenguatge no verbal indica per on anem: si ho estan entenent, si s'han perdut, si estàs explicant molt ràpid o massa lent… També és bo utilitzar xicotets trucs mnemotècnics (rimes, cançons, jocs de paraules,…), especialment si el que estàs explicant és difícil o pesat. Ja se sap “amb un poc de sucre…”. No es tracta tant de què es fa sinó de com es fa. Ells ens retornen el que els donem.

Trobar-se amb els alumnes cada dia en classe amb una “mirada renovada”. El que penses sobre el que poden o no poden fer, ho projectes en les teues paraules d'ànim, en la dinàmica de classe, en el seguiment diari. Aprendre a conéixer-los com funcionen a nivell personal i en el seu aprenentatge, així es poden donar claus d'ànim significatives: “jo sé que et resulta difícil portar les tasques dia a dia, la meua responsabilitat és informar casa amb una nota que posaré. Si vols podem veure què és el que més et costa, veure quan pots fer-ho en els teus buits del dia i intentar millorar esta setmana”. Si es marquen xicotets objectius constants s'aconseguix avançar, pot ser que arribe a l'objectiu gran o no, però el fet d'avançar ja és una cosa bona que podem enriquir. Si es marca una conseqüència per no haver fet una tasca, ha de ser assequible i s'ha de complir. Si la percepció és que “si al meu professor li és igual que ho faça o no” es triarà la majoria de vegades, no fer-ho.

Ser puntual en la vida diària i ser-ho també en les classes per a traure el màxim rendiment als 45-55 minuts i intentar no llevar temps a la classe següent. La puntualitat és un hàbit que es pot autoeducar. Es tracta de deixar de fer allò que estàs fent cinc minuts abans que comence la teua classe i així arribar a temps. No apurar massa és una bona manera d'arribar a temps. 

Fer-los sentir que els respectem: són persones capaces de pensar i raonar per ells mateixos (encara que els ajudem en esta tasca). Escoltar-los i transmetre'ls que ens importa el que diuen i que ho tenim en compte. No tindre cap inconvenient a negociar amb ells el que és negociable (sempre deixant clars els límits). No és una pèrdua de temps debatre amb ells, argumentar o discutir, des del respecte, qualsevol problema que sorgisca en classe. I la clau de tot: fer-te voler és fer-te respectar, en la majoria dels casos. I això pot ser que siga una cosa innata, però ens podem esforçar a aconseguir-ho.

Una proposta seria que, una vegada corregits, en la primera classe que tingues li'ls repartixes i durant uns minuts (no més de cinc o deu) deixar que els vegen. En eixe moment atendre dos tipus de situacions: que t'hages deixat alguna cosa sense corregir o que t'hages equivocat en sumar els punts. I res més que això perquè ells sempre intenten alguna cosa més. Qualsevol altra circumstància, "no entenc com està corregit, no estic d'acord amb la puntuació, etc" la recomanació seria atendre-ho en els esbarjos o quan han acabat les classes, d'esta manera venen els xavals que realment tenen interés. Esta és la mecànica. La resta és una qüestió de formes i actitud. Ser ferms, però comprensius, escoltar-los i que se senten escoltats, ser justos, reconéixer els nostres errors, si n'hi ha hagut, i donar-los sempre l'oportunitat que s'expressen i que pregunten

Fer explicacions curtes i passar a la pràctica, si això és possible, intentar no estar un mateix parlant més de deu minuts seguits. En el cas que siga necessari parlar durant tota la classe, fer l'explicació més deductiva i deixar-los participar, donar exemples i fer-los preguntes sobre el que es va explicant per a comprovar que estan atents. Contar anècdotes o curiositats relacionades amb la matèria i mostrar-los la utilitat del que s'explica en la vida real.

Fer alguna broma de tant en tant si se'ls veu avorrits. Tot això i el que la intuïció ens vaja marcant. L'important és estar atents a ells i posar-se en el seu lloc.

Des del primer dia de classe posar l'accent en la necessitat de resoldre els dubtes en classe i que per a això han de preguntar sempre que no entenguen alguna cosa. Pensar que qualsevol dubte, per simple que semble per al professor, és un “dubte” per a l'alumne, al qual no li resulten tan simples les coses… Atendre amb especial interés a aquells que tenen major dificultat de comprensió… (i especialment pensar com t'agradaria que contestaren si fora fill teu… Canvia molt quan tens a casa fills amb diferent ritme d'aprenentatge…). Un altre recurs a tindre en compte és a dir davant una pregunta (especialment si ve d'algú un poc fluix...): ”Mireu quina pregunta més interessant”, o “em ve fenomenal que m'hages preguntat això perquè…” o alguna cosa que motive a continuar preguntant.

Considere fonamental mantindre una relació exigent però pròxima amb cada alumne. El problema és aconseguir eixe equilibri. A vegades, per diferents motius, es peca en excés de ser extremadament distant amb ells (una cosa contradictòria en un centre salesià) o de ser extremadament permissiu dins i fora de l'aula (alguna cosa que acaba confonent-los al no saber diferenciar on estan els límits ni quin és el rol de cada un). Crec que s'ha d'exigir i complir el que es diu (en cas contrari, millor callar-se). De la mateixa manera, si els expliques i raones en un context apropiat (fora de classe, fent-los veure les coses) el teu paper com a educador, les repercussions que tenen les seues accions o el que a tu també t'afecten estes coses acabaran per veure el costat més humà i personal de l'educador i, possiblement, és un punt de partida en la relació que s'establisca a partir d'eixe instant.

Un altre factor és estar sempre disponible i fer sentir a la gent com a éssers únics. No es tracta de mecanitzar l'entrevista o trobada amb preguntes enllandades ni previsibles, amb gestos estereotipats perquè ells ho noten. S'hauria de tractar d'arribar al cor, al sentiment, a “el teu jo”. Potser hui dia es parla molt però s'escolta, observa i sent menys. Possiblement és un error basar estos moments que et busca l'alumne en “xicotets interrogatoris” o en espècie d'oracles on el tutor o educador dona respostes. Tracte que siguen ells els que es facen les preguntes, els que es donen les respostes, els que es posen en el lloc de l'altre (perquè senten com els afectaria), etc. i crec que això acaba per fer-los pensar i actuar. També tracte de ser el més coherent i transparent que puc amb els meus defectes, limitacions, errors i xicotets i grans fracassos personals. La imperfecció humanitza i, crec, ajuda bastant al fet que la gent puga tindre més confiança en veure't d'una altra manera, com una persona normal que, a més, els fa classe. Per a concloure, crec que és fonamental que t'agrade el que fas i crec que la majoria de moments que es passa amb ells en esbarjos o quan acaben les classes són un dels instants que més em realitzen en l'acompliment de les meues funcions.